.

Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrruuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuunnnnnnnnnnnnnnnnnnn!

Aquests ja no estan per mi! Amb el què jo he estat! Cap d’aquests xavals no sap qui sóc jo. Vite’ls! Tanta moto i tan pocs diners per fer-se homes. Seran maricons. D’això cap dubte. Però, no saben res. El jovent d’avui no té ni idea. Que jo he tingut un snack-bar al carrer Amigó. I per culpa del Marcel em veig així. Tants de pardals que em va ficar al cap. Els pisos tampoc no són bon negoci. El més discret és un bar. Però, aquests gabatxos es pensen que tot el món són els Camps Elisis. Fill de puta! Espero no tornar a veure’l més. Que si els pisos passen desapercebuts, que si la zona de Glòries no està tan vigilada. Si ho arribo a saber no munto res a la Gran Via. Està clar que la casa de massatges era molt descarada i no tenia futur perquè ja se sap que hi ha contacte i t’enxampen de seguida. Però, al bar que el client paga l’ampolla de whiski i damunt, se’n va fora amb la cambrera? No t’agafen mai! M’ha passat com al conte de la lletera. Les que més van patir fòren les noietes, pobres!Com l’altre colp o més. Amb la poli que tenim no necessitem malfactors. Escolta, aquests no estan per la feina. Ja és hora que em retiri. A la millor em penso això de la perruqueria aquesta que es traspassa.