Puerto Hurraco Sisters. Vidal i Valenciano, 2
Un dels meus bars favorits és un bar que, de fet, ni m’hi sento massa bé, ni hi vaig gaire, ni hi he tingut grans moments, ni pràcticament res del que planteja la proposta de vivaslasvidas. Un parell de coses sí, li queden quatre dies i, a més, hi va gent que, diríem, resisteix. El bar és el Puerto Hurraco Sisters. M’encanta el nom. Em fa gràcia tot i que és de tragèdia, d’espanya negra, nom de gent amargada, putejada, diferent, no acceptada per la gent del poble, la gent “normal”. Li van posar aquest nom perque la gent que hi va té alguna cosa d’això? M’agrada pensar que sí. Tot i que llavors el nom ja no té tanta gràcia. La primera vegada que hi vaig anar vaig al·lucinar amb la penya que hi havia. Ben diferent de mi. Una noia amb un tatuatge que li començava sota l’orella anava cap dins la camiseta i sota la malla al turmell li sortia un tatuatge (era el mateix?). Gent amb pinta d’estar de permís penitenciari (i potser alguns hi estaven), molts boxos nois, punks (encara hi ha punks?!?!), gent jova que em sembla de mala vida o que potser viu una mala vida. M’agrada perquè no hi ha dret d’admissió. La gran majoria d’aquesta gent no entrarien a la gran majoria de bars gràcies al “dret d’admissió”. M’encanta que no hi hagi el puto dret d’admissió. Em va agradar descobrir que hi ha llocs on es troba gent “així”. Quan hi vaig és quasi només per anar a mirar o per ensenyar-lo a amics, que vegin “allò” i m’agrada perquè ni em miren, quan el que canta soc jo i ni cas. M’agrada el guarda de seguretat per la seva poca pinta de guarda i molt més de client de tota la vida del bar. M’agrada perquè a fora només hi diu en lletres molt grans BAR, vaja, ni això, només diu B R, ha caigut una lletra. La decoració és cutre a matar i m’agrada el punt de cutre. Hi ha futbolin! i posa la moneda a sobre qui vol entrar a jugar. M’encanta jugar a futbolin i no tinc collons de jugar contra aquelles pintes, només estic al bar com d’espectador, i segur que ni em mirarien, em guanyarien i apa, següent. Hi ha un mini petit escenari. Vaig veure un concert. Ni wembleys ni estadis olímpics ni osties, la penya estava desmadrada (i com una puta campana), jo flipant: boxos nois volant, més públic que cantants a l’escenari, tirant cervesa a l’aire per refrescar-se... una festassa, vaja. L’edifici on està està pràcticament tot tapiat. M’encanta pensar que no hi han collons de tapiar-los a ells. D’aquí res anirà a terra, un edifici menys del vell poblenou per fer un edifici de pisos del nou poblenou, i segur que es dirà que el barri ha millorat, que quedà més maco i que, a més, ja no hi voltarà més aquella mala gent. Estaria bé que hi hagués alguna cosa de cert en lo dels fantasmes del Roxi, inclús de Poltergueis. M’agrada, doncs, per que fa sentir-me una mica incongruent (va bé de tant en tant) Així, prenc alguna cosa ràpid i torno ràpid cap a casa, al costat, a un pis nou a la part vella del poblenou.
