Bar Can Codina. Torrent de l'Olla / Perill
...és fosc. Fa estona ha caigut un bon xàfeg. Una tormenta d'aquelles que escampen l'aigua a ràfegues, ventades a dojo i fins i tot diria que una mica de pedra. Ara, però, bufa un vent càlid i constant que no sé d'on ve. Una brisa que m'asseca la gola, que em deixa la pell pulida, que s'emporta qualsevol rastre de la meva memòria, fins i tot, el gust de l'últim petó que m’han fet.
...ja no és fosc. Algú ha obert la porta i entra una llum blanca potent.
M'hauré mort? Veig una llum al fons !....és així com ho expliquen oi? Una mà s'atança, m'agafa, m'acarona i em treu del rentavaixelles.
Efectivament, sóc un got. Un got de bar. D'aquells que no tenen personalitat, baratet, senzill, que sempre passa desapercebut. La mà que m'ha agafat és la de la mestressa -una dona de vida-. Una persona que em va enamorar des del primer dia. Té cura de tots nosaltres, ens mira fermament, i, quan veig els seus ulls -mirada de mel- reflectits al meu vidre, gairebé torno als meus orígens i m'encenc com quan em van fer, a vidre fós.
...que alt que és això!! La meva sala d'espera és un prestatge de fusta fosca que hi ha sobre la cafetera, una locomotora que treu fum per tot arreu i fa molt soroll, però, que ens l'estimem tots perquè és antiga i tota l'experiència que acumula la traspassa de tant en tant quan convida a una infusió, un te o un cafè amb llet.
Tots els meus companys, i jo, tots iguals i diferents a l'hora, estem arrenglerats, ben posadets, com si fóssim els peons d'una partida d'escacs que ha de començar. Des de la nostra talaia es veu molt bé tot. Allà abaix, a la barra, hi ha la vitrina amb totes les tapes; callos, cargols, olivetes, croquetes, boquerons envinagrats,... Al costat, tres surtidors pixen, de tant en tant, una beguda groguenca -cervesa crec que es diu- que no m'agrada gaire. Quan vaig ple de cervesa em queda un gust amarg, i un tel blanc que va regalimant per les meves parets ! Quin fàstic ! Sort que una bona dutxa a la pica soluciona molts d'aquests inconvenients.
...és l'hora del cafè. Jo, que sóc molt observador, sempre em poso a primera fila per no perdre detall. Molta gent, la majoria, es queden drets a la barra. Fan un cafè ràpid pequè porten pressa i van de passada.
Un estudiant d'universitat, que ve de fer de becari a l'acadèmia del davant, porta la carpeta de la UAB i té pressa. Mira els horaris dels "ferrocates" i avalua la possibilitat de fer campana -l'estadística no és la seva assignatura preferida- L'estudiant, va de nou intel·lectual. Porta un llibre d'un tal Erich Fromm i una llibreteta, d’aquelles que es tanquen amb una goma, on hi apunta coses. Fulleja el llibre mentre xarrupa el cafè amb aquell posat de bohemi que comença amb les ulleres de metall que li pengen del nas i acaba amb la cigarreta que aguanta, sense fer-li massa cas, amb la punta dels dits. De tant en tant, amb un moviment gairebé sincronitzat i metòdic, fa una calada, passa de pàgina i es tira els cabells enrera mentre fita tot el bar per veure qui el mira. En definitiva, crec que es fa l’interessant
...Al seu costat, estan els “carajilleros” de sempre. Són els treballadors de l’obra del costat. Tots vestits amb roba de feina, amb cara de cansats i de migdiada incompleta. És curiós, n’hi ha de molts països i de moltes edats. De vegades, penso, que són com una comissió de les Nacions Unides. De seguida es veu qui són els nous i qui els veterans, però tots, tots, tenen a la mirada aquella expressió de falsa seguretat que denota que es troben lluny dels seus bars.
...L'hora del cafè passa ràpid. Els berenars la desbanquen en un plis plas, el paisatge del local canvia radicalment. A la taula quadrada del fons, s'hi han posat quatre dones que vénen de fer-se el cap a la pelu. Elles són les dones d'avui !! Dones de més de 60 anys amb tota la joventut que això implica. Alguns moments criden, s'esbaloten, però en el fons, s'ho passen bé. Alguna vegada m'ha tocat besar-ne alguna. No són dones de pintallavis, però sí que són dones de cremes de cacahuet, i desprenen olor de Nivea per tot arreu.
Jo, quan estic entre els seus llavis, veig de prop tota la vida que ha passat per la seva pell. El temps, que pot amb tot, ha deixat petjada, i puc observar com les llàgrimes d'algunes d'elles, han arribat sovint fins a la comisura dels seus llavis, a vegades somrients. Són dones d'avui, orgulloses del que han fet, dels fills que han pujat, contentes que el marit ja no toqui més la pera, i miren el passat amb un sentiment de vaga recança i nostàlgia –com els agradaria ser 40 anys més joves sabent el que saben ara!-
...És l'hora de la sortida dels Instituts. Aquí a prop, n'hi ha un parell. Els joves insuportables de tots els dies entren per la porta amb aires de trencar esquemes. Són originals, “fashion victims” -diria jo-, la generació del "no em ratllis", dels pantalons a mig cul i de l'exibicionisme del tanga i el calçotet. Pentinats força extremats no acostumen a amagar idees massa originals ni enginyoses. Viuen la seva època pensant que ja ho saben tot, i segurament, saben tot el que cal saber per l'edat que tenen. Més endavant, s'adonaran que el que els farà sentir més persones, més vius, és estar aprenent coses constanment, però per això, encara els queden unes quantes flors a olorar, i, amb una mica de sort, grans dosi d’amor per rebre i donar.
...Sento una olor forta a desodorant, a net ! Ah clar ! Ha entrat el grupet del gimnàs. Aquí al costat, hi ha un gimnàs de barri. Sovint, a mitja tarda, o més aviat al vespre, vénen els monitors i monitores que surten de donar classe. Aquests ja en saben més de la vida, són més grans. La majoria té mal d'articulacions, mal d'esquena, mal de cap, mal de tot, i és que no m'extranya ! Si jo m'hagués de passar 7 hores al dia fent giragonses acabaria baldat i possiblement esquerdat. Amb aquests sempre hi ha més feina. Solen prendre aigües i sucs entre setmana, i alguns divendres, només alguns, fan una birra per allò de començar el cap de setmana. Se'ls veu un esperit jove, sa per dintre, pulcre diria jo. Sempre fan bona cara, i penso que, malgrat siguin mileuristes, estan contents de fer la feina que fan, de saber-se mirats i admirats pels clients, i desborden simpatia per tot arreu on van. Són, en el fons, gent maca !
...Les botigues ja tanquen, la gent ja ha acabat de treballar. Avui no és dia de partit -quin descans!- perquè, quan juga el Barça, i el fan per TV3 (la teva!) o el Canal PUS, això s'omple de sentiments que és un desfici. Després, em queda la pell amarada de pudor a fum, a suor, i ben entrada la nit, encara sento els ecos dels crits eixordadors. Que no saben que algunes veus estridents poden trencar el vidre!?...coi, que desconsiderats !
...Avui, però, hi ha calma. M'agrada més aquests vespres tranquils. Apareix sempre l'home que viu sol i el que vol viure-hi. S'envegen mútuament. El casat, treballa a la caixa. Pobre home. Encara porta el vestit de tot el dia. Amb aquelles sabates fosques que fan mal als peus només de mirar. S'asseu al taburet i la camisa ja li surt per tot arreu. Pantalons de pinces blau marí i una americana que ha de mirar de no arrugar per tal de poder-la aprofitar demà mateix.
El solter, ven ordinadors. Sembla un home gris, sense cap estil definit, amb un posat de derrota que espanta. Agafa la birra amb desgana, se l'apropa als llavis amb desgana, la xucla i juga amb el broc de l'ampolla. Segurament, l'inconscient el traeix, fa tant de temps que no prova res humit, que l'ampolla li sembla l'el·lixir de la vida.
És curiós com s'han fet "amics". Com reneguen de les seves realitats.
Concursen a veure qui és més infeliç. I és que ja ho dieun, les desgràcies uneixen, però jo, què voleu que us digui, unir-me per unir-me prefereixo que m'unixin les alegries no?
Algun dia, beuen més del compte, i llavors entra en joc l'humor corrossiu, el cinisme pur i dur, l'implecable jutge que sentencia, amb frases ocurrents la vida dels altres. Juguen al club de la comèdia, a veure qui és més ocurrent, en definitiva, qui és més patètic. I marxen amb el convenciment que qui dia passa, any empeny. I que, malgrat tot, la seva vida podria ser pitjor.
...S'està acabant el dia, i, el cor em fa un bót...entra per la porta una dona gran, una homeless. Es diu Marga però la coneixem com la homeless. L’escena és trista, molt trista. Sento tota la impotència d'un got dalt d'un pretatge quan veig que no puc fer res per aquesta dona. Ve sovint perquè la mestressa li ofereix un plat d'alguna cosa calenta i una llesca de pa. Ella, asseguda a la taula del racó, no gosa aixecar la vista. Menja pausadament i tímida. No obra massa la boca, i si se sent observada, mira de reüll on pot amagar el seu rostre. Alguna vegada, de l'humitat que hi ha a l'ambient, crec que se m'escapa una llàgrima que rellisca pel meu vidre. Recordo un dia que vaig donar-li de beure. Us he de confessar que tenia por !, però vaig anar-hi amb el convenciment de fer una bona obra. La bona acció del dia ! Que diferents que bebien els llavis de la Marga. Ella, m'acariciava amb la seva boca gairebé de forma imperceptible. Bebia a poc a poc, com per fer-ho durar, com si estés bebent una copa de Château d'Assault, quan en realitat bebia aigua de l'aixeta. La veritat és que em sentia tant a gust entre els seus llavis mig tremolosos, que feia esforços per mostrar-me ferm, per erogar l'aigua de forma constant i plaent. Era l'únic regal que podia fer-li. De fet, aquest, és l'únic petó de tendresa que se'ns és permès de fer als gots de bar. Coses de la vida, no m'ha tocat més sopar amb la Marga, però sempre imploro als meus companys que li donin records, i que la mimin com es mereix una persona que té una vida tan dura. Jo, mentre, m'ho miro de lluny, i dissimulo el meu plor callat reflectint llums i colors que no sé d'on vénen.
...S'acaba la jornada. Com cada dia, la mestressa, ens agafa a tots, ens posa al rentavaixelles, i comença de nou la pluja fina, la brisa, l’escuma i l’huracà del desert que mirarà d’empolainar-nos una mica.
...Demà serà un altre dia al bar Can Codina de Gràcia (Torrent de l’Olla cantonada amb Perill), demà, serà un altre dia al bar de la vida...
