Chiringuito de la playa – Las Negras, Gabo de Gata
Una nit d’estiu, l’estiu més diferent de tots els viscuts fins ara, em vaig trobar en un bar del que, sense tenir solera ni història ni tan sols el regust dolç dels bars de capçalera, em vaig enamorar. El bar simplement va ser l’instrument per una nit màgica. Màgica i amb duende, com diuen els del sud. El lloc era una estructura bàsica de fusta i es trobava enclavat al bell mig d’una platja. Un xiringuito, com n’hi ha tants. Al principi de la vetllada, amb els peus a la sorra ja ens va embriagar una música que l’únic que demanava era deixar-se anar i disfrutar. Sense falsedats ni timideses, els cossos vibraven com si tots formessin part d’una mateixa tribu, sense ordre, sense nord però amb el mateix esperit de llibertat. Un cop acabat el concert, el bar va adquirir un caire de més normalitat, però només en la forma, no pas en el fons. El que hi vam trobar va ser un ambient distès, de gent diversa, de vides alternatives i, sobretot, de ganes d’intercanviar una bona estona. No era el típic ambient salvatge de les platges d’estiueig plenes de candidats a la recerca d’una estona efímera, sovint insubstancial tot i que, de vegades, tan necessària!!! El sentiment predominant – o al menys, el que jo em vaig imaginar – era el de gaudir d’aquells moments, de parlar amb tothom i de captar petits moments de la vida d’aquelles ànimes tan diferents les unes de les altres. L’estona es va fer curta i, tot d’una, els llums es van obrir com a senyal d’adéu. No volíem marxar! Mentre la majoria se’n anava en un silenci només trencat per les onades del mar, nosaltres ens resistíem i anàvem retardant el moment de tornar a casa. De sobte....tot va canviar. Van començar a sonar tímidament dues guitarres, unes quantes palmes i algú es va posar a ballar....Es van arrencar per buleries, alegries, rumbas i seguidillas.......els sons ens van transportar i, de sobte, ens vam trobar enmig d’una festa flamenca improvisada on es barrejaven els zapateaos, els balls intuïtius, les mans onejant a l’aire, les faldilles arremangás, els crits de “guapa!” i “graciosa!”, l’alegria de viure.......fins i tot, quan ens van deixar a les fosques, una de les nostres va il·luminar l’indret i li va donar un caire encara més especial a tot plegat. No podíem parar! De ballar! De cantar! De somriure! Per afegir perfecció a la nit, a l’horitzó va començar una gran tempesta elèctrica que generava un ambient irreal, irrepetible i únic.....No recordo si la festa va acabar o vam decidir marxar però el que si recordo és que, mentre caminava cap a casa, em vaig sentir en plena sintonia amb la vida.
