Bar Picnic, carrer Padilla, per sobre de la Travessera de Gràcia.
Després de llegir la convocatòria del concurs “Els nostres bars favorits” només tenia al cap una imatge, la del Picnic. No és que pugui dir que és el meu bar favorit pel seu confort, decoració, ambient, o amabilitat del seu propietari. Més aviat al contrari. És un bareto d’un to groguenc, amb taules i cadires que ja ni s’aguanten, amb una barra enganxosa i millor no parlo dels lavabos...
I doncs? Perquè el vull presentar com el meu bar favorit? Parlo del bar de la meva vida, on he crescut, he conegut els meus amics, les meves amigues, també n’he perdut algunes, m’he enamorat i he rebut algun desengany, hem preparat festes, viatges, dinars, sopars,... ha estat el meu amagatall i el meu lloc de trobada social durant setze anys.
La gràcia estava en què no calia quedar amb ningú, fos l’hora que fos, sempre trobaves algú per fer un cafè, una birra, una partida de pòquer, un “cuco”, llegir el diari o petar la xerrada, En altres èpoques anava cada dia, fins i tot, migdia i vespre, tot el meu temps lliure. De fet era com una segona casa per nosaltres, i passàvem tardes senceres com si estiguéssim al sofà de casa, servint-nos de la nevera quan volíem. Només havíem de dir-li al Paco perquè s’ho apuntés als cartrons reciclats del tabac i el dia que volíem o podíem pagar ens feia les sumes quilomètriques dels nostres deutes. Què més podíem demanar?
Ara ja fa un temps que només m’hi deixo caure, de tant en tant, bàsicament per veure al Paco, el propietari. Per a mi el Paco és una persona molt especial. No és una persona especialment carinyosa i acollidora però sempre m’he sentit estimada i ben acollida. Sé que per molt que cridi quan hi anem, en el fons se n’alegra molt. L’últim dia que hi vaig anar el vaig veure molt esgotat, tot deixat i el bar feia aquella olor acumulada del moviment de tot un cap de setmana.
Ara el Picnic està en venda, possiblement l’agafin uns xinos.
Suposo que més que el bar, trobaré a faltar al Paco, i sobretot aquells anys de Picnic...